Biografia de Josep Carner

Josep Carner i Puig-Oriol

 

A Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) se’l va conèixer com " el príncep dels poetes". Escriptor precoç, poeta, periodista, dramaturg i traductor, va renovar les lletres catalanes i és una de les figures més rellevants del Noucentisme.

Josep Carner va ser un escriptor inusualment precoç. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, escrits dels temes més diversos a la revista ‘L’Aureneta’, de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill únic d’un matrimoni cultivat de classe mitjana, a l’escola es va adonar que la seva passió eren les lletres.

El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l’últim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons més. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys després ho va fer en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any va publicar el primer recull de versos, ‘Llibre dels poetes’. A més, a part de dirigir la revista literària ‘Catalunya’ va començar a col·laborar amb ‘La Veu de Catalunya’ com a periodista polític.

Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint. El 1905 va sortir a les llibreries ‘Primer llibre de sonets’ i, un any després, ‘Els fruits saborosos’. En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb ‘Segon llibre de sonets’ (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos. La crítica i els lectors van acollir aquesta obra amb entusiasme i Carner es va convertir en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literàries.

Carner era, a principi del segle XX, una figura molt popular. Va publicar ‘Verger de les galanies’ (1911), ‘Les monjoies’ (1912), ‘La paraula en el vent’ (1914) i ‘Auques i ventalls’ (1914), en què va reprendre la tradició satírica reflectint la Barcelona costumista i política de l’època. Per altra banda, el poeta barceloní també trobava temps per a tot tipus de traduccions (narrativa, drama, assaig i poesia). Les seves versions de grans clàssics anglesos són tot un referent en el camp de la traducció.

Gràcies a Enric Prat de la Riba, que l’emparava, Carner va guanyar cada vegada més pes dins la Lliga i va entrar a formar part de la redacció de ‘La Veu de Catalunya’, fins el 1917. Des de ‘La Veu’, Carner va contribuir a la creació d’un nou estil de periodisme literari i polític. Obres com ‘Les planetes del verdum’ (1918), ‘Les bonhomies’ (1925) i ‘Tres estels i un ròssec’ (1928) en són bons exemples. Carner, però, no es va escapar de la crisi de la dècada dels anys vint. La precària situació com a professional de les lletres el va empènyer a fer oposicions al cos diplomàtic i el 1921 va ser nomenat vicecònsol a Gènova, ciutat on va residir fins al 1924. El poeta ja no tornaria a viure a Catalunya mai més. Va ser l’inici d’un periple que el va dur a San José de Costa Rica (1924-1926), Le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Madrid (1934-1935), Beirut (1935-1936), Brussel·les (1936-1937) i París (1937-1938).

Durant la Guerra Civil espanyola va ser fidel a la República i el 1938 va escriure una de les seves obres mestres, ‘Nabí’, no publicada en català fins al 1941, a Buenos Aires. El 1939, després de la derrota republicana, es va refugiar a Mèxic, on va participar activament en la vida cultural del país col·laborant en revistes i editorials i fent tot tipus de traduccions. Entre el 1939 i el 1945 va ser professor a la Universidad Nacional i al Colegio de México. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va tornar a Europa i es va instal·lar a Brussel·les, on va ensenyar llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d’Europa de Bruges.

Durant el franquisme, Carner va ser víctima de campanyes de desprestigi. L’escriptor va intentar mantenir-se allunyat de la polèmica i va treballar intensament per reescriure versos anteriors. El 1957 l’editorial Selecta, i gràcies en bona part al poeta i amic Marià Manent, va editar el volum ‘Poesia’, una compilació de tots els seus llibres publicats fins aleshores i que per circumstàncies diverses s’havien perdut. Amb molta paciència, els va recollir, corregir i augmentar fins a quedar-ne plenament satisfet.

Com a dramaturg, Carner va conrear el teatre amb obres pròpies com ‘Al vapor’ (1901) i amb adaptacions escèniques com ‘Canigó’ (1910). Més endavant, el 1928, va escriure la lletra de l’òpera d’Eduard Toldrà ‘El giravolt de maig’. Però la seva millor obra en aquest camp va ser ‘Misterio de Quanaxhuata’ (1943), l’únic llibre que va escriure en castellà en agraïment al poble mexicà. Refet més tard a ‘El Ben Cofat i l’altre’ (1951), és un poema teatral d’abast filosòfic basat en motius de la mitologia asteca. L’últim llibre que va publicar, ‘Cop de vent’ (1966), és també un drama.
L’abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugaç a Barcelona, després de trenta anys de no visitar-la i de quasi cinquanta de no residir-hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, va morir a Brussel·les.

Amb ell va desaparèixer un testimoni i un protagonista d’una època, que avui dia és considerat, per mèrits propis, un dels grans noms de les lletres catalanes de tots els temps.