Translate

dimarts, 22 d’abril de 2014

Biografia de Mercè Rodoreda


Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908 - Girona, 13 d'abril de 1983) fou una escriptora catalana, considerada l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües diferents. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris, tot i que destaca especialment en la novel·la.

Infància (1908-1921)

 

Mercè Rodoreda i Gurguí nasqué el 10 d'octubre de 1908 al barri de Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona. Fou l'única filla d'Andreu Rodoreda Sallent, comptable d'una armeria, i Montserrat Gurguí Guàrdia. Tots dos eren grans amants de la literatura i el teatre, i la seva mare també tenia un gran interès per la música.
Rodoreda només cursà l'educació primària durant dos anys, des de 1915 fins a 1917, i en dues escoles diferents.
L'avi matern, Pere Gurguí, era un admirador de Jacint Verdaguer –de qui havia estat amic— i havia col·laborat com a redactor a les revistes La Renaixensa i L'Arc de Sant Martí. De fet, féu aixecar un monument en memòria de Jacint Verdaguer al jardí de casa, i aquell espai es convertí en l'espai de festes i reunions de la família. La figura de l'avi la marcà intensament i l'arribà a considerar el seu mestre. Gurguí l'inculcà un profund sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors que quedaren ben reflectits al llarg de tota l'obra de Mercè Rodoreda.
Durant la seva infància llegí sobretot els autors catalans clàssics i moderns com Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Joan Maragall, Sagarra i Josep Carner, entre altres; segurament, influïda per l'ambient bohemi que es respirava a la casa familiar.
El 1921, a causa de la mort de l'avi matern, el seu oncle Joan Gurguí, que havia fet fortuna a les amèriques, s'instal·là a casa de la família i els canvià l'estil de vida tot imposant-hi austeritat i ordre convencional. Mercè Rodoreda el tenia idealitzat ja des de les cartes que n'havia rebut anteriorment i acabà casant-s'hi el 1928. Ell tenia catorze anys més que ella.

Joventut (1921-1939)

 

Després del casament, el matrimoni viatjà a París en viatge de noces, i després s'instal·là a Barcelona.
El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada. Fou així que començà a concebre l'escriptura com un ofici. Cada dia es tancava durant una estona en un colomar blau que hi havia a la casa materna , que possiblement després li serví d'inspiració per escriure La plaça del Diamant. Durant aquell temps, escriu versos, una comèdia teatral (que roman desapareguda) i una novel·la. Entretant, fou proclamada la Segona República.

Segona República

 

El 1931, Mercè Rodoreda començà a rebre classes al Liceu Dalmau on millorà el seu coneixement de la llengua. L'any 1932, es publicà la primera novel·la de Mercè Rodoreda a l'editorial Catalònia titulada Sóc una dona honrada? i també, alguns contes per a diversos diaris. L'obra passà quasi desapercebuda fins que optà al Premi Crexells de l'any 1933, encara que no guanyà.
L'1 d'octubre de 1933, inicià la seva carrera periodística a la revista setmanal Clarisme on publicà vint-i-quatre contribucions. Aquell mateix any, entrà a formar part de l'Associació de la Premsa de Barcelona, fet que posava en evidència la intenció de formalitzar la seva col·laboració amb la tasca periodística.
A la primavera de 1934, Mercè Rodoreda publica la seva segona obra, Del que hom no pot fugir, en les edicions de la revista Clarisme. En el maig d'aquell mateix any, guanyà el Premi del Casino Independent dels Jocs Florals de Lleida amb el conte «La sireneta i el delfí», actualment perdut.
Després d'escriure aquesta segona obra, Joan Puig i Ferreter, director d'Edicions Proa, la visità i s'interessà per publicar-li la seva pròxima obra: Un dia en la vida d'un home. Rodoreda començà a introduir-se al món literari gràcies a l'ajuda del mateix Puig i Ferreter, que li obrí les portes d'El Club dels Novel·listes, format per autors com Armand Obiols, Francesc Trabal o Joan Oliver, que també eren antics membres de La Colla de Sabadell.
Des de 1935 fins al 1939, publicà un total de setze contes per a nens al diari La Publicitat, en una secció anomenada Una estona amb els infants. Cal destacar El noiet i la casona dedicat al seu fill, i també La fulla, que el dedicà a Josep Carner. A més a més, ho compaginava amb la publicació de contes en els mitjans de premsa en català capdavanters com La Revista, La Veu de Catalunya i Mirador, entre d'altres.
L'any 1936, publicà la quarta novel·la, Crim. Posteriorment Rodoreda rebutjaria aquesta novel·la juntament amb les tres anteriors en considerar-les producte de la inexperiència.

Guerra Civil

 

A partir de l'any 1937, Rodoreda ocupà el càrrec de correctora de català en el Comissariat de propaganda de la Generalitat. En aquest ambient hi conegué escriptores de l'època, i hi establí llaços d'amistat amb Susina Amat, i Anna Murià, entre d'altres.
El Premi Joan Crexells de narrativa de l'any 1937 s'atorgà a Mercè Rodoreda per la seva obra Aloma. Aquest mateix any, se separà del seu marit Joan Gurguí, després d'uns onze anys de matrimoni i amb un fill en comú, però mai es van divorciar.
L'any 1938, fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes la cinquena novel·la de Mercè Rodoreda titulada Aloma. Aquesta fou la primera obra que Rodoreda acceptà com a obra seva, encara que posteriorment la reformà i publicà de nou.

Exili (1939-1972)

 

El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l'exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que Mercè Rodoreda no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d'esquerres durant els anys anteriors. Juntament amb altres intel·lectuals de l'època, arribà a l'estat francès el 30 de gener.

Roissy-en-Brie

 

Arribà a la capital francesa a finals de febrer i a principis d'abril es traslladà a Roissy-en-Brie, una localitat propera a l'est de la capital. S'instal·là al castell de Roissy-en-Brie, que s'oferia a refugiar escriptors. Compartí casa durant mesos amb altres intel·lectuals com ara Anna Murià, Cèsar August Jordana, Armand Obiols, Francesc Trabal i Carles Riba.
A Roissy-en-Brie hi sorgiren diverses relacions amoroses; una d'elles fou entre Mercè Rodoreda i Joan Prat i Esteve, més conegut amb el pseudònim d'Armand Obiols. El problema al castell sorgí perquè Armand Obiols estava casat amb la germana de Francesc Trabal i tenien un fill en comú que s'havia quedat a Barcelona juntament amb la seva mare.En conseqüència, aquest adulteri dividí els exiliats catalans en dos bàndols contraposats.
L'ambient d'estabilitat que oferia el castell fou pertorbat per l'inici de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment alguns decidiren fugir cap a països d'Hispanoamèrica i d'altres preferiren quedar-se a França; aquest últim destí fou l'escollit per Rodoreda i Obiols. Però aquests  van haver de fugir de París a mitjan juny de 1940 per l'avenç dels soldats alemanys. Viatjaren cap al sud fins a establir-se a Llemotges.

Llemotges-Bordeus

 

Els anys d'estada a Llemotges, foren  durs per l'autora, ja que el 5 de juny de 1941 el seu company sentimental Armand Obiols fou detingut, i es quedà sola fins a l'octubre d'aquell mateix any. Durant aquell temps, Armand Obiols hagué de fer treballs forçats en una pedrera. Tanmateix, diverses gestions de Rodoreda aconseguiren que fos destinat a Bordeus.
Durant els mesos posteriors, la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols fou sobretot a distància, i només esporàdicament es pogueren veure en persona. No fou fins a finals d'agost de 1943, que Rodoreda es traslladà a  Bordeus on es retrobà amb l'amant. Allà hi visqué moments molts durs i treballava de cosidora en un magatzem durant gran part del dia, una feina que no li deixava temps per escriure.

París

 

El retorn a París tingué lloc el setembre de 1946. A principis de 1947, pogué deixar la feina de cosidora per passar a treballar un altre cop com a col·laboradora a la Revista de Catalunya.
Des de 1947 fins a l'any 1953, Mercè Rodoreda no pogué cultivar una literatura de gran extensió perquè des de l'any 1945 havia començat a patir problemes de salut juntament amb la reaparició d'una paràlisi somàtica al braç dret. Per aquesta raó, intensificà la creació poètica i trobà en Josep Carner el seu mestre, amb qui mantingué una estreta relació per correspondència. L'any 1952, començà una teràpia de recuperació a un balneari. Durant els anys que estigué a París també començà dues novel·les que no acabà.
L'any 1947, als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Londres, guanyà la seva primera Flor Natural amb sis sonets: Rosa, Amor novell, Adam a Eva, Ocell i dos sonets més sense títol. Amb el poema Món d'Ulisses, Rodoreda s'alçà per segon cop amb la Flor Natural dels Jocs Florals de 1948 a París, poema que fou publicat a la revista La nostra Revista aquell mateix any. Albes i nits li donà la tercera victòria en el certamen dels Jocs Florals i, en conseqüència, fou nomenada «Mestre en Gai Saber» a Montevideo el 1949. Aquell mateix any visità Barcelona per primer cop després de l'exili.
L'any 1951, s'acostà també a la pintura, i féu algunes creacions pròpies. D'altra banda, Armand Obiols, començà a treballar com a traductor per la UNESCO, i l'any 1953 el traslladaren definitivament a Ginebra.

Ginebra

 

L'any 1954, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es traslladaren a un barri burgès de la ciutat de Ginebra. En aquesta ciutat, sempre s'hi sentí exiliada i, fins i tot, reconegué que Ginebra. Poc després, Obiols s'hagué de traslladar a Viena per qüestions de feina. Aquell mateix any, Rodoreda féu un viatge a Barcelona per assistir al casament del seu únic fill, Jordi Gurguí i Rodoreda.
 L'any 1956, guanyà el Premi d'Assaig Joan Maragall amb Tres sonets i una cançó. Així mateix, fou premiada amb el Premi Joan Santamaria pel seu conte Carnaval que li fou entregat a Barcelona el mateix any.
El 1958 es publica el recull de contes escrits sota el nom de Vint-i-dos contes que any abans havia rebut el prestigiós Premi Víctor Català. 
En el 1958, presentà Una mica d'història (quemés endevant seria publicada amb el títol de Jardí vora el mar) al Premi Joanot Martorell, encara que no guanyà.
Des de 1958 i sense trencar amb Rodoreda, Armand Obiols mantindrà una relació sentimental amb una dona a Ginebra fins a la seva mort.
L'any 1959, començà a escriure la novel·la possiblement més coneguda de la seva carrera sota el nom de la Colometa, encara que l'any 1962 seria publicada amb el nom de La plaça del Diamant. Aquest canvi de nom va ser un consell del seu editor. El 1960, l'havia presentat al Premi Sant Jordi de novel·la, anteriorment conegut sota el nom de Premi Joanot Martorell. Tanmateix, no guanyà, però l'envià igualment a l'editorial El Club dels Novel·listes. Quan fou publicada, la novel·la no era exactament la que havia presentat al premi Sant Jordi sinó que havia rebut una ampliació tant en capítols com en correccions.
L'any 1961 envià al mateix premi una altra obra seva, La mort i la primavera, que tampoc guanyà.
L'any 1965, Rodoreda féu els primers passos en la publicació de les seves Obres Completes després d'una petició de Joaquim Molas per dur-ho a terme, no obstant això, no serien publicades a Edicions 62 fins a l'any 1977. L'obra no inclogué cap de les seves primeres quatre obres perquè considerava que eren fruit de la seva inexperiència i acceptà reescriure Aloma per adequar-la al nivell de la seva obra actual, que seria reeditada l'any 1969.
L'any 1966, morí la seva mare, Montserrat Gurguí; i tres anys més tard, el seu oncle-marit, Joan Gurguí. Fruit de la mort del seu marit, es desballestà la relació entre mare-fill per problemes amb el repartiment de l'herència. Tanmateix, el 1966 fou l'any en què es publicà El carrer de les Camèlies que rebé el Premi Sant Jordi sense que ella n'hagués presentat candidatura; aquest fet esdevingué perquè la direcció decidí premiar una obra ja publicada. Amb aquesta mateixa novel·la rebé també el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig l'any 1967, i el Premi Ramon Llull de novel·la l'any 1969. L'any 1967, començà a treballar en la novel·la Mirall trencat, que anys després convertiria en una de les obres més reeixides de l'autora. També publicà dues obres: Jardí vora el mar i un recull de contes titulat La meva Cristina i altres contes.
Des de 1970 la seva obra començà a ser traduïda a altres idiomes, encara que la seva primera obra traduïda fou La plaça del Diamant, que es va traduir al castellà l'any 1965. 
L'any 1971, s'accentuà el seu sentiment d'exili amb la mort del seu company de molts anys, Armand Obiols. Aquest fet, juntament amb el descobriment d'una altra amant d'Obiols, la deixà encara més sola i decaiguda per terres suïsses. Durant aquests dies, escrigué sobre els durs dies que passà a l'hospital, que actualment es conserva a l'arxiu de l'IEC. En conseqüència, després del retrobament d'unes amigues del temps de la Guerra Civil, decidí d'establir-se a partir de 1972 al xalet d'una d'elles, Carme Manrubia, a Romanyà de la Selva, sense deixar de fer estances a Ginebra, per bé que cada cop més esporàdicament.

 Romanyà de la Selva (1972-1983)

 

 A casa de Manrubia acabà de completar substancialment la feina d'escriptura de Mirall trencat que ja havia començat a Ginebra anys enrere. Aquesta obra és considerada la més reeixida de la seva producció literària i sortí publicada l'any 1974. També escrigué allà Viatges a uns quants pobles dins de Viatges i flors i la novel·la Quanta, quanta guerra....Aquests dos llibres foren publicats l'any 1980 i li permeteren guanyar el Premi Ciutat de Barcelona. El mateix any se li atorgà per la seva trajectòria literària en llengua catalana el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, arribant així, la seva consagració com a escriptora. L'any 1978, es publicà Semblava de seda i altres contes que era una recull de contes escrits al llarg de la seva vida.
L'any 1979 es construí la seva pròpia casa a Romanyà, i escrigué la seva comèdia teatral El Maniquí, que fou estrenada al mateix any per la companyia Bruixes de Dol al Festival Internacional de Teatre de Sitges.
En aquells últims anys de vida, Mercè Rodoreda veurà diversos cops el salt de les seves novel·les a la petita i gran pantalla. Primerament, féu el salt a la televisió la seva novel·la Aloma l'any 1978. Més tard, féu el salt a la pantalla gran La plaça del Diamant (1982).
L'any 1982, escrigué un recull d'articles biogràfics publicats a Serra d'Or titulats Fitxers d'infantesa.

Mort

 

Mercè Rodoreda va morir el 13 d'abril de 1983,  a una clínica de la ciutat de Girona producte d'un càncer de fetge molt avançat. Durant els seus últims dies, ja ingresada a l'hospital de Girona, es reconcilià amb els membres de la seva família després que fossin avisats per Joan Sales, el seu editor. 
Rodoreda fou enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva en un enterrament multitudinari. El seu llegat intel·lectual fou donat en herència a l'Institut d'Estudis Catalans que anys després, creà la Fundació Mercè Rodoreda.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada